Candidato a Charnego Amontillado (Los Pijoaparte)
Hem llegit en alguns diaris que el Conseller d’Exteriors del Govern català, Raül Romeva -de viatge promocional del «procés» nacionalcatalanista per Finlàndia el passat 25 d’octubre- no ha aconseguit entrevistar-se amb cap polític finès de rellevància, llevat d’un tal Simon Elo dirigent del partit ultradretà i parafeixista, «Autèntics Finlandesos».
Que, a hores d’ara, el factòtum d’aquestes amistances del nacionalcatalanisme amb neo-feixistes organitzats (d’Europa i dels EE.UU) sigui en Raül Romeva (RR), és una més de les «sorpreses» que comporta el «procés» i evidencia fins a on pot dur la ignomínia en el fet humà de “buscar-se la vida”. És, per tant, una carretada més de la immensa immoralitat que pot generar la condició humana d’algunes persones.
Ai RR…! Ell (èmul i còpia d’ Onofre Bouvila) que abans posava el cul per a seure en modestes cadires plegables en reuninr-se amb els seus ex-companys d’ ICV (fins el 2014), o amb els d’ «Esquerra Unida i Alternativa» (fins el 2004). Avui, però, veiem RR agermanant-se amb els ultradretans d’ «Autèntics Finlandesos» o amb els supremacistes del Tea Party; o hi ha qui diu haver-lo vist assegut en els més còmodes chestertons dels Círculos ( el Ecuestre, el del Liceo, o el de Economía ).
En la catalana casa nostra contemporània, però, i a banda de RR, els exemples «sorprenents” -que aquest ha tingut com a mestratge- son moltíssims. Nosaltres hi tenim un pòdium d’aquest “mestres”:
– Joaquín Trigo Portela (JTP), un bocamoll trotskista revolucionari dels anys 1970, que, p.e., al filòsof Francisco Fernández Buey i a nosaltres, ens rebentà (c. 1973) un acte públic estudiantil, a favor de l’Amnistia dels presos polítics del franquisme, perquè -segons JTP- demanar l’amnistia era una covardia “contra-revolucionària” pròpia de “reformistes” i del PSUC. A primers anys del anys 1980, però, en Trigo ja havia “evolucionat” (?) tant, tant, que era un economista a sou del «Foment del Treball» de Barcelona, i era un decisiu maître à penser d’aquesta organització (ella sí contra-revolucionària de debò).
– J. Antoni Sánchez Carreté (JASC) que, com a dirigent d’ un partit «comunista i maoista» (el PT), aconseguí que, en 1977, una 150.000 vots obrers de Catalunya fessin parlamentari a un racista com Heribert Barrera i Costa. En JASC és -des de fa lustres, però- consiglieri d’en Jordi Pujol Soley (i dels Pujol Ferrusola), pel que, veritablement, sembla una de les coses que més els ha importat sempre: l’acumulació i l’ocultació de diners.
– Ferran Mascarell i Canalda (FMC), que acceptà ser conseller amb l’Artur Mas i amb CiU en la precampanya electoral del 2010. Precampanya en la que FMC ja hi estava ficat perquè…hi anava en la llista del PSC ! Partit en el que FMC hi estava després d’haver abandonat altres dos partits (però no els càrrecs que amb ells havia aconseguit), fent realitat allò que digué un vell dirigent del PSUC en 1974: «Aquests de “Bandera Roja” (com en FM), ens entren per l’esquerra i acabaran en la dreta».
No ens oblidem d’un parell de «pesos pesats» (Andreu Mas Collell, i Josep Piqué Camps, ex-militants del PSUC en els any 1960 i 1970, respectivament), ni d’uns quants mindundis (per dir-ho així) anàlegs als d’a dalt anomenats. Deixem-los, però, per a més denvant.
Tanmateix, d’entre els més mindundis destacarem n’Antoni Fernández Teixidó (AFT), un atrabiliari ex-trotstkista, esdevingut amb els anys un “munta-partits”, a la vegada que un “enterra-partits”. Tot i que per a molts dels seus enemics polítics d’esquerra, el que més critiquen a l’AFT és que sigui un seguidor «perico” i, fins i tot, que sigui directiu d’aquest equip de futbol de nom gairebé inpronunciable en Catalunya, l’ «Espanyol».
I és que en la casa nostra catalana per una cosa tan cutre-futbolera com aquesta (ser “perico”), abans no es passava el sedàs del rigorós dogma del nacionalcatalanisme de futbolí , el qual exigeix que “el bon català ha de ser del Barça FC” (Jordi Pujol dixit). I escribim “abans” perquè el “rufianisme-independentisme” (per “perico”, més que per “santaco”) de recent aparició, pot fer canviar el referit dogma.
Acabem: Per tot plegat, en Raül Romeva pot estar ben orgullós del mestres que ha tingut.
L’Escudella, i La Carn d’Olla
La Garriga, 3 de Novembre de 2016