Senyoreta, Espanya m’està mirant!

Ben Trovato, Okupas Ilustrados

Espanya m’està mirant!

En efecte, quines penques! No contents amb la seva obstrucció constant de la via catalana (via, òbviament, d’amplada europea), ara els poders de l’Estat espanyol es dediquen a mirar amb lupa tot el que fem o deixem de fer al nostre Parlament i ens hi llencen a sobre la cavalleria d’un anomenat Tribunal Constitucional, quan justament el que nosaltres estem endegant és un procés constituent, democràticament recolzat per la majoria absoluta del mateix Parlament, legalment constituït, amb vista a aprovar la Constitució d’una República Catalana. Com poden ser tan contradictoris?

Tot afegint l’escarni a l’assetjament, se’n foten maliciosament de la similitud entre el pentinat (diguem-ho així) del Molt Honorable President Puigdemont i de la diputada Anna Gabriel. Fan tota mena d’acudits a rel del viatge de la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a Etiòpia, on, segons diuen llengües viperines, va anar per tal de retre homenatge a les restes del primer ancestre català: Lucy (pura enveja, ja que ells han hagut de conformar-se amb Pepi i Bom, dues noies del “montón”). Com a torna, fan tota mena de sàtires a propòsit de la trobada estiuenca amb el President i altres forces vives del nou país organitzada per la nostra Marianne catalana, Pilar Rahola, a la seva modesta caseta de Cadaquès.

Això i moltes coses més ens fan des de terres carpetovetòniques. Però també tenen els seus cavalls de Troia. I aquí mateix, a Barcelona, el nostre pal (una mica tort cap a l’esquerra, és cert) de paller, gosen provocar-nos tot ficant l’estàtua d’aquell paradigma d’espanyol anomenat Francisco Franco i la seva puta, Victòria, davant del sacrosant temple de la catalanitat: el recinte del Born. I, a sobre, ens fiquen el dit a l’ull tot recordant que aquestes estàtues són obra d’escultors catalans, de Josep Viladomat la primera i de Frederic Marès la segona.

Emperò allà on la perfídia celtibèrica assoleix cotes de vertígem és en els comentaris a l’abstenció de la majoria dels diputats catalans (els autèntics, no aquests intrusos d’En Comú Podem) en l’elecció de la Mesa del Congrés dels Diputats a Madrit. Diuen que així hem facilitat el control del Congrés pel PP i els seus aliats, als que per altra banda considerem els nostres pitjors enemics. ¿Per ventura no s’han assabentat encara que tot aquell que no sigui partidari declarat de la independència de Catalunya i militant convençut de la nostra causa és igualment enemic nostre, sense matisos? ¿No saben que l’enemic més perillós acostuma a ser aquell més solapat, aquell que amaga les seves intencions malèvoles darrere un somriure de fingida amistat? ¿No recorden la dita bíblica sobre els tebis, que Déu nostre Senyor considera pitjors que els freds? I ja que tan sovint invoquen, cofois, la “gloriosa” història d’Espanya, ¿no se’n recorden de Bertrand Duguesclin i el seu famós “Ni en trec ni hi poso rei: només ajudo el meu senyor”?

Que cessin, doncs, en llur fastigosa maledicència i no ens vulguin implicar en els assumptes de la “villa i cort”. Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol; i en tot el que passi a l’altra banda de l’Ebre ens abstenim i ens abstindrem, puix que “nosaltres no som d’eixe món”.

Miqueló de Serrallonga-Santjoandelerm i Vilaixopluc, descendent per línia hermafrodítica de n’Hug de Mataplana, senyor de Castellar, i nebot dels Setze Jutges

Deja una respuesta